El viatge que vaig preparar durant anys
Vaig anar a l’Índia l’any passat i va ser el meu primer viatge allà. El vaig planejar durant moltíssim temps perquè era el viatge dels meus somnis. El somni no va començar amb mi. Els meus avis van viure dos anys a l’Índia i aquells van ser els millors records de la seva vida. Vaig créixer entre aquelles històries amb un sari prestat i una paraula que vaig aprendre a dir abans que a entendre: namaste. Per això em vaig preparar per a aquest viatge d’una manera especial. Hi volia arribar preparada i madura per a ell.
Quan vaig començar a planejar-lo volia veure-ho tot, és clar. Però l’Índia és immensa i en un sol viatge és impossible abastar-la. Vaig marcar al mapa només uns quants llocs, els que de debò eren la meva meta, i vaig decidir que preferia sentir poc a passar corrents per molt. No hi anava a mirar. Hi anava a tocar.
Un dia i mig a Delhi
Vaig aterrar a Delhi i em vaig donar un dia i mig per caminar per la ciutat sense més. Sense objectiu: mirar, escoltar, acostumar-me a la idea que per fi hi era.
Vrindavan: la ciutat on ningú no arriba com a turista
Des d’allà vaig anar a Vrindavan. És la Meca espiritual no només per als visitants de tot el món, sinó per als mateixos indis: la ciutat de Krishna, on van famílies senceres. Per recomanació d’una coneguda vaig escriure a l’aixram Vrinda Kunj i vaig demanar plaça.
Per què Vrindavan? Tenia moltes ganes de recórrer el camí del mateix Krishna. És un camí descrit en molts ensenyaments. Es fa descalç, se surt molt d’hora, i el més interessant és que no existeix un recorregut com a tal: no està indicat ni senyalitzat. Camines gairebé a cegues, cap on et porta l’ànima, entre temples i aixrams, i pel camí et passen les situacions més diverses i et creues amb les persones més diverses. Diuen que no tothom ho aguanta. Està fet de tal manera que o bé la vida mateixa o bé el mateix Krishna t’obliga a pensar què no funciona a la teva vida i cap on necessites anar de debò.
Les quatre de la matinada. Un home amb botes de goma
No pensava anar-hi sola. A l’aixram vaig conèixer una veïna colombiana que també somiava des de feia temps amb aquest camí. Vam quedar a les quatre de la matinada. A les quatre de la matinada no es va despertar.
I allà era jo a les fosques i sola sense saber cap on anar. En aquell moment va aparèixer del no-res un home amb botes de goma i em va parlar en castellà. El castellà a l’Índia és una raresa. Va ser una cosa tan de casa i tan càlida que només li vaig preguntar si coneixia el camí. Em va dir que el seguís i que m’ho ensenyaria. I el vaig seguir.
El camí no tenia llum. Vaques, micos i gent que havia sortit a la mateixa foscor que jo. Per dins hi passava de tot. Por. Riure. El pensament de cap on vaig i què hi faig aquí. Anava descalça i molt aviat les plantes dels peus van començar a cremar. Després se’m va començar a aixecar la pell. Vaig continuar caminant igualment. Vam arribar al primer temple. Allà el meu guia va seguir amb les seves coses i jo vaig continuar sola.
Vaig fer el camí sencer. I el vaig acabar amb una gratitud enorme que encara avui no sé descriure del tot. Aquella nit no vaig poder dormir: m’arribaven visions i pensaments, i els vaig anar apuntant l’un rere l’altre. Era un flux: de coneixement, de silenci, d’alguna cosa divina que em travessava com un raig de llum.
No hi ha recorregut. Surts a cegues i el camí t’ensenya cap on has d’anar.
Persones que van dedicar la vida a servir
Vrindavan em va regalar persones increïbles: les que hi viuen i han dedicat la vida al servei de Krishna, mestres amb qui vaig parlar i de qui vaig aprendre, i simplement gent amb els ulls encesos. Aquelles trobades es van quedar amb mi tant com el camí mateix.
El Taj Mahal i la regla del cor obert
Després va venir un punt més turístic, el Taj Mahal. Arribar-hi va ser tota una aventura, però és que a l’Índia tot és una aventura, i crec que precisament aquí hi ha el sentit. A l’Índia cal anar-hi amb el cor obert i acceptar les situacions tal com venen i tal com són: sense jutjar, només amb amor. Llavors ella respon igual.
Hi vaig passejar i a la nit m’esperava un autobús nocturn cap a l’Himàlaia, a Rishikesh, on passaria la resta dels dies.
L’autobús nocturn i els ulls més feliços
Viatjar en transport local amb la gent local va ser una de les experiències més riques de tot el viatge. Gent més amable, més oberta i més disposada a ajudar crec que no l’he trobada enlloc més. Ni més feliç. S’alegren sincerament del simple fet que hagi arribat un nou dia, que hi hagi llum i aire. Ho viuen tot amb la sinceritat dels nens petits i amb els ulls brillants. Encara recordo aquells ulls.
Rishikesh: albada a la riba del Ganges
Vaig arribar molt d’hora i vaig baixar a la riba del Ganges. Vaig creuar el pont a l’altra banda i vaig caminar fins a l’aixram Parmarth Niketan. És just al costat del riu als peus de l’Himàlaia. També hi havia escrit amb antelació. Crec que va ser l’experiència més impressionant de la meva vida. Els estats se succeïen. Llàgrimes. Alegria. Gratitud. Vaig entrar al riu sagrat i vaig tocar l’aigua. En aquella època la meva vida era plena de canvis interiors. Totes les meves pors i les meves penes i els meus penediments els vaig lliurar al Ganges. Tot el que portava acumulat.
Les condicions a l’aixram eren força dures, però sabia on anava i hi estava preparada. L’horari era intens: ioga molt d’hora, meditació, pràctiques de respiració. I amb tot això, quanta energia vital! Un menjar sàttvic deliciós, passejades, massatge ayurvèdic, les vaques del lloc que fan venir ganes d’acariciar-les. A la tarda, un jardí on podies anar a fer preguntes, conversar, cantar mantres. I cada nit, el cant de mantres a la riba del Ganges, on vaig conèixer els brahmans de l’aixram.
L’aixram el dirigeix Pujya Swamiji, i al seu costat hi viu i hi serveix des de fa més de trenta anys Sadhvi Bhagawati Saraswati. Junts porten una missió que ajuda persones a tot el món. A mi ella em va resultar molt propera: en les seves paraules vaig trobar les respostes que buscava, i en aquella etapa de la meva vida va ser la meva guia espiritual. Si voleu saber-ne més, comenceu pel seu nom.
Vaig practicar ioga cada dia, i era un ioga completament diferent del que coneixem a Europa. Amb cada professor era diferent: amb uns més actiu, amb altres construït al voltant de la respiració, amb altres molt lent. Fins i tot vaig provar el ioga dansat, que a Europa senzillament no existeix.
Totes les meves pors, les meves penes i els meus penediments els vaig lliurar al Ganges.
El que va ser difícil
Molts alumnes pensen que la seva professora de ioga viu en un estat permanent de nirvana, amb un somriure que no se li esborra de la cara. Us ho dic amb sinceritat: soc una persona normal com qualsevol altra, amb els meus estats d’ànim, les meves dificultats i els meus problemes. A la vida hi ha moments en què venen ganes de llençar la tovallola, de deixar-ho tot i preguntar-se quin sentit té això i cap on vaig.
A l’Índia també vaig tenir un parell de moments així, en què vaig pensar: per què he vingut? Vull anar-me’n a casa. I després em calmava. Les meravelloses dones índies, que tenen un sentit sorprenent de la germanor i d’allò maternal, simplement m’abraçaven i em tornaven a l’equilibri, aquell des del qual es pot tornar a créixer.
Jo mateixa vaig a teràpia, perquè treballar en una mateixa és una feina constant. La meva psicòloga diu una frase que m’encanta: darrere de cada creixement hi ha un petit retrocés. Una persona creix i creix, travessa situacions, i de sobte sembla que tot s’ensorra i torna a ser al punt de partida. En realitat no és així. Fins i tot quan sembla que tot comença de zero, el camí recorregut continua allà. Precisament amb aquella experiència som qui som avui.
El que l’Índia va canviar en mi
Aquest viatge em va canviar en molts sentits. Vaig començar a mirar algunes qüestions d’una manera completament diferent, l’Índia em va obrir els ulls a moltes coses i vaig poder deixar anar moltíssimes situacions. Amb algunes encara cal treballar, és clar: el camí no s’acaba.
M’agrada la pràctica activa. Però va ser a l’Índia on vaig sentir de debò què és l’arrelament, què significa aturar-se un instant i sentir la pràctica. De vegades es pot fer menys i treballar en nivells més subtils: no només amb el cos, també amb la consciència. A Europa el ioga es redueix massa sovint a la part física. Sempre ho dic als meus alumnes: la veritable pràctica comença quan sortim de l’estoreta. El ioga no són les postures; és com vivim i com mirem la nostra vida. Això també m’ho va ensenyar l’Índia.
El Jyotish ja el coneixia abans del viatge. M’agrada arribar al fons de les coses, no només en mi, també en les persones properes, i el Jyotish va ser per a mi la clau d’unes preguntes per a les quals feia temps que buscava resposta: per què a la meva família i a la meva vida passen certes situacions. I el més important: em va ensenyar a mirar-les d’una altra manera. En algun moment alguna cosa fa clic al cap: no és «això no hauria de passar», és el meu camí per seguir endavant. La carta natal no decideix per nosaltres; ens ajuda a entrar en profunditat.
El Vastu va ser una eina més perquè el quadre quedés complet. El lloc on vivim és el nostre lloc de poder. O ens treu energia, o ens carrega, ens empeny cap a nous cims i ens fa la vida més senzilla. En una casa harmoniosa descansem millor, el cap funciona millor i l’energia s’equilibra en totes les esferes de la vida: els diners, les relacions, la salut.
L’Índia és casa meva
Ara mateix no tinc cap viatge a l’Índia planejat, però el meu cor sempre hi és obert. La recordo i hi penso amb moltíssim gust, i organitzaré encantada un viatge per a qui vulgui venir amb mi: tinc els contactes i sé com fer-ho. Per a mi l’Índia sempre serà casa meva.